Si el comunista lev trotski va teoritzar la “revolució permanent” i el periodista i assessor nord americà sidney blumenthal va inspirar s’hi per parir el concepte de “campanya permanent”, a catalunya, l’independentisme polític ha passat tot això per la batedora, per fer ne una versió de butxaca: la “competició permanent” que fa dècades que enfronta el món convergent i el món republicà d’erc. i tot a l’espera i coent un desenllaç (via eleccions al parlament) que serà més que això i que decantarà la lluita per l’hegemonia independentista que, no ens enganyem, és una guerra aferrissada per l’hegemonia del mapa polític català en conjunt. però, a pams: primer la lluita és pel lideratge. ara la batalla és per quedar primer en el camp independentista. i aquest desenllaç decantarà la guerra de fons: la de l’hegemonia de l’independentisme. l’enfrontament fratricida que fa tant que protagonitzen convergents (post o no) i republicans ha impregnat tota la política catalana i molt d’allò que l’ha descrit durants aquestes dues crítiques dècades de segle xxi que ara comencem a deixar enrere. potser seria hora que el sobiranisme polític també superès aquesta era de l’enfrontament, com a mínim en els termes crispats que l’hem conegut. i això reclama d’un desenllaç que marqui un abans i un després clar.
